ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Pel dret a l'educació
Els infants del carrer
Una de les necessitats més urgents de la societat actual en molts països és l’atenció als infants del carrer. Oficialment existeixen 150 milions en tot el món. El terme “nens del carrer” descriu diferents nenes i nens:
Infants del carrer. Són aquells infants que realment viuen al carrer, que dormen al carrer i que han perdut tot contacte amb la seva família. Són els autèntics infants del carrer, que han de buscar-se la vida per sobreviure, perquè cap adult se sent responsable d’ells.
Infants pel carrer. Són aquells infants que passen el dia al carrer pidolant, treballant o delinquint, però que tornen a les nits a casa d’algun familiar.
Infants del carrer. Són aquells infants que realment viuen al carrer, que dormen al carrer i que han perdut tot contacte amb la seva família. Són els autèntics infants del carrer, que han de buscar-se la vida per sobreviure, perquè cap adult se sent responsable d’ells.
Infants pel carrer. Són aquells infants que passen el dia al carrer pidolant, treballant o delinquint, però que tornen a les nits a casa d’algun familiar.
Causes
Infants de famílies desmembrades.
És una de les causes més habituals. Generalment són infants que han estat refusats per un padrastre o madrastra en casos de famílies desmembrades, o amb la substitució de la figura paterna per un membre masculí de la família materna o per un germà del propi infant.
Porto al carrer dos anys i mig, després d’una baralla amb el meu germà, que em va pegar amb un ganivet al cap un dia que estava borratxo.
Infants negats o no reconeguts.
També es poden donar casos d’ haver nascut en famílies monoparentals (generalment mares soles, abandonades, negades o repudiades) on no poden rebre atenció i marxen.
No sé per què els meus pares es van divorciar, però sé que el meu pare ens ha repudiat. Un cop va fer veure com si jo fos el seu fill i la meva germana no, i una altra vegada va dir que la nena era filla seva, però que noi no era fill seu.
Infants abandonats.
Pot ser que alguns d’aquests infants no fugin, sinó que hagin estat abandonats per la família.
La meva mare em pegava, a mi, el seu fill, per forçar la meva marxa de casa. Un dia, vaig marxar per no tornar mai més. [...]— No ets tu el fill de la senyora Maimuna? — Sí. — Jo conec ta mare. Per què no dorms a casa? — Mon pare me n’ha fet fora.
Infants orfes.
Molts menors poden trobar-se sols després de perdre pare i mare; o fins i tot una àvia que els ha criat i també mor.
El meu pare i la meva mare han mort. Al principi vaig quedar-me al poble per treballar a les cases de la gent, però em maltractaven i m’explotaven, així que em vaig escapar...
Infants maltractats.
En moltes de les situacions que acaben portant l’infant al carrer, un pas previ ha estat el ser víctima de maltractaments de diferents tipus: infants que han rebut bufetades, colps i cops de peu, i infants que han estat violats i, fins i tot, que han estat víctimes d’incestos.
He tingut problemes amb els meus germans, que em pegaven per culpa dels problemes del barri.
Infants fills de prostitutes.
Molts infants fills de prostitutes marxen de casa seva en descobrir la vida que porta la seva mare.
Abans de marxar al carrer, la meva mare venia el seu cos per a profit sexual dels homes. Jo no acceptava aquesta situació.
Infants fills de drogoaddictes.
Hi ha casos en el que els progenitors de l’infant estan enganxat a algun tipus de drogues, generalment en un grau molt elevat, que fa que no exerceixin les funcions de pare i mare com a sosteniment de la família.
Els germans més petits vam marxar a viure al carrer, perquè el meu pare prenia molta droga i ens tancava a casa, i no ens donava de menjar. La casa era lluny de la ciutat, sense veïns a qui demanar ajuda. Moltes nits, el pare no tornava a dormir, i nosaltres estàvem sols a casa, i passàvem molta por.
Infants fills de mendicants.
Generalment els fills de mendicants no tenen cap altra opció que dedicar-se, generalment, també a la mendicitat.
Alguns que no volen viure en aquesta situació deixen la família marxant a la recerca d’una vida millor, però acaben al carrer.
Infants amb progenitors/s a la presó.
En algunes zones on l’única família que els infants tenen són pare o mare, si aquests són empresonats, els infants queden desemparats, vivint sols a casa (si la poden mantenir) o al carrer.
Infants refusats per ser delinqüents.
Hi ha famílies en les que, per diferents circumstàncies, algun dels fills els fa avergonyir-se públicament, perquè roben, es prostitueixen o prenen algun tipus de droga. Hi ha infants que, en ser assabentada la família de la seva activitat oculta, són expulsats de casa.
De vegades veig nens de la meva edat, ben vestits, que ens miren amb menyspreu, sense parar-se a pensar que el destí és l’únic responsable de que ells siguin el que son i nosaltres siguem el que som.
Infants disminuïts.
Molts infants que pateixen d’algun tipus de disminució física o psíquica són utilitzats pels seus progenitors com a pidolaires, perquè aconsegueixen més diners que els fills normals, doncs obren més fàcilment el cor dels vianants. Fins i tot hi ha llocs on els menors disminuïts són venuts perquè representen un bon negoci.
Fam.
Per a moltes famílies, especialment de zones rurals, un infant sempre és un parell més de mans per treballar al camp o amb els animals. Però també és una boca més a qui donar de menjar o algú de qui cal tenir cura en cas de malaltia. En èpoques de males collites o de sequera molts menors pugen als camions o als trens amb molta facilitat per marxar.
Aquella vesprada no podia deixar de plorar. La fam em turmentava. Em xuclava i llepava els dits. Perbocava i de la boca només m’eixien fils de saliva. Ma mare em deia de tant en tant: «Calla! Ens n’anirem a Tànger. Allà hi ha molt de pa. No ploraràs pel pa quan hi arribem. La gent allí menja fins estar-ne farta».
Explotació laboral.
Hi ha molts infants que són explotats laboralment. I, encara que treballin per voluntat pròpia, aquells que treballen lluny de casa, poc a poc, no tornen a la llar per dormir. N’hi ha que són obligats a treballar en contra de la seva voluntat i que són maltractats pels patrons, acabant per marxar per evitar els tractes humiliants i inhumans.
He treballat amb el meu tiet a la seva fusteria. [...] De vegades em pagava i d’altres no. Em vaig escapar...
Abandó per pobresa familiar.
Hi ha infants dels que viuen al carrer que no hi són per pròpia voluntat, sinó que han estat directament o indirecta expulsats de casa seva perquè la seva família ja no li poden donar el mínim que necessita per a viure.
Abans de venir a Tànger, uns nens m’havien dit que aquí es podien guanyar molts diners.
Fugida de la guerra (nens soldats).
La guerra és un dels motors principals de tot tipus de desgràcies, durant la mateixa i després d’ella. Durant els conflictes bèl•lics, n’hi ha que intenten fugir de les zones de violència perquè grups milicians els recluten per lluitar com a soldats. I ells marxen de casa, del poble, emigrant a altres zones, generalment a les principals ciutats.
Pèrdua per la guerra o per matances ètniques.
I després de la guerra, què? Molts infants es queden sense família. I acaben al carrer. En casos on els conflictes violents són generats per matances de caràcter ètnic, moltes famílies fugen de casa, són separats durant la fugida i ja no es retroben. Acabaran en camps de refugiats, desplaçats o, directament, al carrer d’alguna ciutat.
Desig de viure amb els iguals.
Els infants que viuen al carrer no acostumen a dir als altres infants que al carrer ho passen malament i creen mentides que comuniquen als seus iguals, els quals pensen que al carrer es viu bé, en llibertat, sense haver de rendir comptes a ningú i fent allò que els hi plau.
Uns amics em van animar i poc a poc vaig començar a no tornar a casa i a quedar-me a dormir al carrer. I, tot i que els meus germans venien a buscar-me per tornar-me, jo tornava a marxar al carrer només arribar a casa.
Infants de famílies desmembrades.
És una de les causes més habituals. Generalment són infants que han estat refusats per un padrastre o madrastra en casos de famílies desmembrades, o amb la substitució de la figura paterna per un membre masculí de la família materna o per un germà del propi infant.
Porto al carrer dos anys i mig, després d’una baralla amb el meu germà, que em va pegar amb un ganivet al cap un dia que estava borratxo.
Infants negats o no reconeguts.
També es poden donar casos d’ haver nascut en famílies monoparentals (generalment mares soles, abandonades, negades o repudiades) on no poden rebre atenció i marxen.
No sé per què els meus pares es van divorciar, però sé que el meu pare ens ha repudiat. Un cop va fer veure com si jo fos el seu fill i la meva germana no, i una altra vegada va dir que la nena era filla seva, però que noi no era fill seu.
Infants abandonats.
Pot ser que alguns d’aquests infants no fugin, sinó que hagin estat abandonats per la família.
La meva mare em pegava, a mi, el seu fill, per forçar la meva marxa de casa. Un dia, vaig marxar per no tornar mai més. [...]— No ets tu el fill de la senyora Maimuna? — Sí. — Jo conec ta mare. Per què no dorms a casa? — Mon pare me n’ha fet fora.
Infants orfes.
Molts menors poden trobar-se sols després de perdre pare i mare; o fins i tot una àvia que els ha criat i també mor.
El meu pare i la meva mare han mort. Al principi vaig quedar-me al poble per treballar a les cases de la gent, però em maltractaven i m’explotaven, així que em vaig escapar...
Infants maltractats.
En moltes de les situacions que acaben portant l’infant al carrer, un pas previ ha estat el ser víctima de maltractaments de diferents tipus: infants que han rebut bufetades, colps i cops de peu, i infants que han estat violats i, fins i tot, que han estat víctimes d’incestos.
He tingut problemes amb els meus germans, que em pegaven per culpa dels problemes del barri.
Infants fills de prostitutes.
Molts infants fills de prostitutes marxen de casa seva en descobrir la vida que porta la seva mare.
Abans de marxar al carrer, la meva mare venia el seu cos per a profit sexual dels homes. Jo no acceptava aquesta situació.
Infants fills de drogoaddictes.
Hi ha casos en el que els progenitors de l’infant estan enganxat a algun tipus de drogues, generalment en un grau molt elevat, que fa que no exerceixin les funcions de pare i mare com a sosteniment de la família.
Els germans més petits vam marxar a viure al carrer, perquè el meu pare prenia molta droga i ens tancava a casa, i no ens donava de menjar. La casa era lluny de la ciutat, sense veïns a qui demanar ajuda. Moltes nits, el pare no tornava a dormir, i nosaltres estàvem sols a casa, i passàvem molta por.
Infants fills de mendicants.
Generalment els fills de mendicants no tenen cap altra opció que dedicar-se, generalment, també a la mendicitat.
Alguns que no volen viure en aquesta situació deixen la família marxant a la recerca d’una vida millor, però acaben al carrer.
Infants amb progenitors/s a la presó.
En algunes zones on l’única família que els infants tenen són pare o mare, si aquests són empresonats, els infants queden desemparats, vivint sols a casa (si la poden mantenir) o al carrer.
Infants refusats per ser delinqüents.
Hi ha famílies en les que, per diferents circumstàncies, algun dels fills els fa avergonyir-se públicament, perquè roben, es prostitueixen o prenen algun tipus de droga. Hi ha infants que, en ser assabentada la família de la seva activitat oculta, són expulsats de casa.
De vegades veig nens de la meva edat, ben vestits, que ens miren amb menyspreu, sense parar-se a pensar que el destí és l’únic responsable de que ells siguin el que son i nosaltres siguem el que som.
Infants disminuïts.
Molts infants que pateixen d’algun tipus de disminució física o psíquica són utilitzats pels seus progenitors com a pidolaires, perquè aconsegueixen més diners que els fills normals, doncs obren més fàcilment el cor dels vianants. Fins i tot hi ha llocs on els menors disminuïts són venuts perquè representen un bon negoci.
Fam.
Per a moltes famílies, especialment de zones rurals, un infant sempre és un parell més de mans per treballar al camp o amb els animals. Però també és una boca més a qui donar de menjar o algú de qui cal tenir cura en cas de malaltia. En èpoques de males collites o de sequera molts menors pugen als camions o als trens amb molta facilitat per marxar.
Aquella vesprada no podia deixar de plorar. La fam em turmentava. Em xuclava i llepava els dits. Perbocava i de la boca només m’eixien fils de saliva. Ma mare em deia de tant en tant: «Calla! Ens n’anirem a Tànger. Allà hi ha molt de pa. No ploraràs pel pa quan hi arribem. La gent allí menja fins estar-ne farta».
Explotació laboral.
Hi ha molts infants que són explotats laboralment. I, encara que treballin per voluntat pròpia, aquells que treballen lluny de casa, poc a poc, no tornen a la llar per dormir. N’hi ha que són obligats a treballar en contra de la seva voluntat i que són maltractats pels patrons, acabant per marxar per evitar els tractes humiliants i inhumans.
He treballat amb el meu tiet a la seva fusteria. [...] De vegades em pagava i d’altres no. Em vaig escapar...
Abandó per pobresa familiar.
Hi ha infants dels que viuen al carrer que no hi són per pròpia voluntat, sinó que han estat directament o indirecta expulsats de casa seva perquè la seva família ja no li poden donar el mínim que necessita per a viure.
Abans de venir a Tànger, uns nens m’havien dit que aquí es podien guanyar molts diners.
Fugida de la guerra (nens soldats).
La guerra és un dels motors principals de tot tipus de desgràcies, durant la mateixa i després d’ella. Durant els conflictes bèl•lics, n’hi ha que intenten fugir de les zones de violència perquè grups milicians els recluten per lluitar com a soldats. I ells marxen de casa, del poble, emigrant a altres zones, generalment a les principals ciutats.
Pèrdua per la guerra o per matances ètniques.
I després de la guerra, què? Molts infants es queden sense família. I acaben al carrer. En casos on els conflictes violents són generats per matances de caràcter ètnic, moltes famílies fugen de casa, són separats durant la fugida i ja no es retroben. Acabaran en camps de refugiats, desplaçats o, directament, al carrer d’alguna ciutat.
Desig de viure amb els iguals.
Els infants que viuen al carrer no acostumen a dir als altres infants que al carrer ho passen malament i creen mentides que comuniquen als seus iguals, els quals pensen que al carrer es viu bé, en llibertat, sense haver de rendir comptes a ningú i fent allò que els hi plau.
Uns amics em van animar i poc a poc vaig començar a no tornar a casa i a quedar-me a dormir al carrer. I, tot i que els meus germans venien a buscar-me per tornar-me, jo tornava a marxar al carrer només arribar a casa.
Conseqüències
Fam.
Tot i que la fam és una de les conseqüències més visibles en un primer cop d’ull, no és la més greu, doncs és difícil trobar sempre què menjar, però també és real la solidaritat.
Pel que fa referència al menjar i al dormir, vivim situacions realment dolentes. Només Déu ho sap. Sobretot a l’hivern. [...] La gent del poble m’ajudava donant-me menjar, roba o, de vegades, diners. [...] Pel que fa al menjar, pidolo als restaurants i als bars d’entrepans.
Higiene.
És molt difícil per a un infant que viu al carrer trobar un lloc on poder rentar-se i on poder rentar la roba. De vegades en alguna font pública, en un riu o en una platja. És per això que estan plegats de polls i sarna, paparres i altres bitxos lligats a la brutícia i a la manca d’higiene.
A l’hivern, dormim al carrer i ens tapem amb plàstics. Per banyar-me, de vegades vaig als hammam (banys públics) i d’altres vaig a la platja a banyar-me al mar o als lavabos dels cafès.
Malaltia.
Si un infant del carrer cau malalt, ningú pot fer res per ell. No saben gaire sobre la salut, doncs han fugit de casa molt joves. I si saben què fer no tindran els mitjans: aigua calenta, roba neta, medicaments... Moltes vegades, caure malalt és morir.
Soledat.
És la problemàtica més gran d’aquests nens. Tot i no viure sols (grup), estan sols, se senten sols. I aquesta soledat els hi porta a ser desconfiats, egoistes i amb gran dificultat per a mantenir respecte a qualsevol sistema de normes i a la convivència. Aquesta sensació de soledat no deixa de ser una gran manca d’amor.
Al carrer visc amb un grup. No puc viure sol.
Delinqüència.
Aquesta manca d’amor els hi porta sovint a exercir la delinqüència en diverses manifestacions: mendicitat, baralles i violència, bandes, robatori, tràfic o consum de drogues, consum o oferta de prostitució, agents o víctimes de violació...
Un dia van arrestar-me i em van portar a una “casa de vells”; allà el menjar es dolentíssim i està en un estat dolent. I si feia alguna tonteria, em penjaven dels peus i em pegaven molt fort...
Violència.
Els infants del carrer són el grup de menors més víctima de tot tipus de violència: sadisme de bojos, violació de maníacs sexuals, venjances de comerciants als quals han robat, pallisses de policies o de bandes, ajustament de comptes...
Un dia un home em va proposar anar al llit amb ell a canvi de diners, i em vaig negar. Un dia que estàvem dormint a Fendek, van venir uns adults i es van carregar alguns nens a l’esquena i se’ls van emportar per abusar sexualment d’ells. [...] De tant en tant hi ha adults que intenten abusar sexualment de mi, però jo m’escapo. [...] Al carrer, som víctimes d’agressions i ens treuen els diners. Un dia que estava dormint amb un amic a l’estació, es van apropar uns adults i van intentar baixar-nos els pantalons per abusar de nosaltres. Sort que hi va intervenir el vigilant dels taxis i ens va salvar. [...] Al carrer demanava a la gent menjar, roba i diners. Fins i tot alguns joves m’explotaven sexualment.
Drogues.
També és una de les conseqüències més importants. No es poden permetre drogues cares i, per tant, fan servir altres substàncies que els ajuden a desconnectar el cervell i a oblidar la seva desesperació... Les més utilitzades són la inhalació de mocadors, mitjons o bosses de plàstic amb benzina, amb cola orgànica o amb dissolvent.
Consumeixo entre quatre i cinc pots de cola orgànica al dia per combatre el fred. Quan esnifo, entro en calor. [...]Em passo el dia mendicant per menjar i per comprar cola orgànica pel meu consum. [...] Els dies normals pidolo i trec uns 15 dirhams amb els que comprar cola i tabac. Consumeixo quatre pots de cola al dia, a 4 dirhams el pot. — Per què esnifes? — Per res en particular; per llençar la meva vida per la finestra. [...] Tots els que estan al carrer esnifen. Jo esnifo per oblidar els problemes i per combatre el fred. [...] Aquí conec, com a mínim, a quinze com jo. Roben i esnifen i fan de tot. I, tot i que alguns tenen una família i que a les seves famílies no els hi manca res, ells estan al carrer. [...] He treballat en un taller de fuster i després en un en el que reparava neumàtics. Va ser per culpa d’aquest últim treball pel que vaig començar a esnifar cola orgànica, perquè allà es feia servir molt. A més, havia vist als nois consumir-ne i poc a poc em vaig anar acostumant.
Analfabetisme.
Gairebé tots els infants que surten del carrer demanen aprendre a llegir i a escriure. Molts d’ells no han anat mai a l’escola, ni poden accedir a ella per l’edat que tenen. Ara no són capaços d’adaptar-se al sistema educatiu normalitzat, que tampoc està preparat per ells. La manca d’educació ha estat, moltes vegades, la causa de la seva vida al carrer. I la possibilitat de rebre una mínima educació és una possibilitat de trobar un futur millor que el que han pogut viure a casa i al carrer.
Vaig deixar l’escola a quart curs. Som cinc germans i la nostra situació material és molt dolenta al Marroc. [...] I si ingresso en una institució d’acollida per a nens vagabunds, m’agradaria aprendre a llegir.
Manca de perspectives de futur.
Saben que, sense cap tipus d’ajuda no tindran cap futur i, per tant, no tenen cap somni: ni trobar un equilibri personal, ni familiar, ni en les relacions conjugals, ni laboral, ni d’habitatge digne. La vida al carrer és tan dura que els ha fet oblidar qualsevol sentiment d’esperança cap al futur, doncs la vida al carrer porta a un futur al carrer. Es necessita ajuda per poder sortir-ne.
Manca de formació professional.
La seva vida laboral és mendicar o robar, però volen trobar quelcom millor i legal. Desitgen aprendre qualsevol ofici que els ajudi a tenir una vida digna.
Si estigués en un centre de protecció de la infància, m’agradaria aprendre un ofici. [...]Si trobés un lloc on anar, on s’ocupessin de mi, no ho dubtaria ni un moment, sobre tot si em garantissin el menjar i m’ensenyessin un ofici.
Marginalitat. La societat veu els infants del carrer com un element més de la marginalitat del món que els envolta. I, en part, és així.
Manca d’afecte.
És la conclusió final. El principal problema dels infants del carrer és no sentir-se estimats. Necessita trobar algun adult que exerceixi de model positiu d’adult que el respecti, l’ajudi i l’estimi.
El dia a dia
Un infant que viu al carrer és un membre més de la quantitat de petits (o grans) pobres que busquen una manera de sosteniment intentant guanyar diners (o altres recursos per sobreviure) de manera legal o il•legal: fent de portadors de bosses de mercat, maletes de viatge o paquets en general; venent bosses de plàstic, mocadors de paper i tot tipus d’objectes comprats o robats amb anterioritat; netejant botes i sabates; rentant cotxes o els seus vidres; vigilant cotxes aparcats o ajudant a aparcar-los; buscant carbó, restes metàl•lics o de fusta entre les escombraries; recollint restes orgànics (quelcom que poder menjar) entre la brossa i les deixalles de mercats, restaurants o cases... o robant o mendicant per zones on passa molta gent. Això, a l’Àfrica generalment és als mercats i les places. Així, el mercat esdevé el lloc predilecte dels menors que viuen al carrer, però també els trobem als ports, cinemes i estacions de trens, taxis o autobusos. Un menor a Madagascar pot obtenir amb aquestes petites feines, amb dificultat, fins a 20 cèntims d’euro al dia, cost d’un plat d’arròs.
Però si el dia és difícil, encara ho és més a la nit, moment on els infants més petits s’amaguen –fins i tot– dels altres “iguals” una mica més grans, perquè els hi poden robar allò poc que tenen. També han d’amagar-se de la policia, que els considera delinqüents a tots per igual, o de possibles violadors. Dormen amb l’única roba que tenen, la que porten posada, fets una bola i apropant-se uns a d’altres per sentir una mica d’escalfor en portals, voreres i parets exteriors de cases, sota un arbre a la intempèrie o amb plàstics i cartrons. Fins i tot, amb una mica de sort, trobaran un forat en un edifici abandonat, en runes o a mig construir.
Carrer sense sortida. Campanya educativa sobre els infants del carrer.
Textos: Ferran Bolós (2009), extrets del treball final del Postgrau en Estudis Africans (CSIC). Basat en www.enfants-des-rues.com.
Testimonis extrets de:
- Asociación Darna, Encuesta acción: El fenómeno de los niños de la calle en Tánger, Tánger/Madrid: Darna/Conemund, 2000.
- Xucri, Mohamed, El pa de cada dia. Alzira (València): Bromera, 20003.
- Testimonis directes entrevistats.
