ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Voluntariat internacional
"Emperuanitzada"
Sóc Laura Gañán Fernández, tinc 23 anys i sóc mestra d’educació infantil [...]
Sóc Laura Gañán Fernández, tinc 23 anys i sóc mestra d’educació infantil a una escola pública de Badalona. Crec que havia d’escriure un text on em presentés i hagués d’explicar una mica les meves capacitats i habilitats que em puguin servir a l’hora de realitzar una experiència de curta durada com aquesta. Si les meves motivacions van ocupar dues línies, ara per ara no puc garantir que pugui ser gaire més extensa.
De fet crec que el que bàsicament puc oferir i crec que cal és una cosa: disponibilitat. Estar oberta a conviure, a deixar-me sorprendre i a aprendre tot allò que no conegui i calgui fer. Oberta a improvisar, a acceptar que les coses no han d’estar planejades a la perfecció, disposada a adaptar-me al que vingui sense deixar de banda que he de tenir iniciativa per actuar –més aviat interactuar– i no quedar-me com una simple observadora. Quan vaig anar al projecte d’Amparaes l’any passat vam poder visitar altres projectes i, tot i que em pesi, no vaig poder evitar elaborar algun que altre judici de valor tot detectant necessitats i pensant possibles coses que es podrien fer.
Però evidentment que ara per ara, aquí, sense saber res d’on aniré a parar, no puc dir què podria aportar més que la disposició al que sigui. Formacions, netejar, activitats d’esplai, classes, cuinar... millor o pitjor –esperem que millor – ho faré, perquè al cap i a la fi vaig a conviure i donar suport en el que calgui.
A part de ser mestra des dels setze anys estic a un esplai de monitora, del qual fa dos anys en sóc la directora. Potser no té gaire sentit però la veritat és que dins l’esplai amb la secció que més còmode m’he trobat és a la secció de preju –de 15 a 17 anys–. Xoca sobretot perquè sóc mestra d’infantil, però crec que té la seva raó de ser: amb els nens petits faig més un rol de “senyoreta” mentre que amb els joves em relaciono de manera diferent, i vulguis o no, trenco amb la dinàmica diària i puc separar el món laboral del de l’esplai. Ara per ara dins l’esplai tenim pocs nens i em centro sobretot en la formació i seguiment dels nous monitors, ja que són el relleu de cara a què el centre tingui continuïtat. Tot i que és complicat gestionar un equip humà he descobert aquest curs que m’agrada això d’acompanyar als nous monitors tot preparant activitat per ells de cara a què descobreixin coses de la vida diària d’un monitor que a vegades se’ns passa per alt explicar o que acabem descobrint a base d’errors.
Tenia present fer aquest escrit fa temps, però em costava poder explicar coses que et poguessin servir. I just ara també m’han començat a sorgir nous dubtes en quant a la meva decisió de tornar a fer una experiència de curta durada. Tenia molt clar que volia tornar a Perú perquè un mes se’m va fer curt i no vaig poder pair tot. A més, quan tornes et surten nous dubtes o apareixen idees sobre el que hauries pogut fer allà i penses: si torno faré això, allò.... Però clar, tot això té uns inconvenients. Si vaig a Perú a un projecte totalment diferent, no em serveix com a manera de completar l’experiència de curta durada de l’any anterior. Però si vaig a un projecte semblant corro el risc de fer comparacions, i si vaig al mateix a part de que d’un any a un altre els coses canvien, potser em lligo massa al projecte. Si ja per un mes he tornat “emperuanitzada”, que passaria si estic allà dos mesos més? Seria millor canviar de destinació?
Estic filosofant una mica i crec que no en trauré les coses clares jo sola, així que pensava que potser el millor que podria fer seria traspassar aquesta decisió a la ONG. És a dir, canviar el “Jo vull tornar a Perú”, a “ Envieu-me on creieu convenient” (tenint present que per qüestions d’idioma ha de ser llatinoamèrica) Que torno a Perú? Perfecte, conec algunes zones i gent i més o menys aniria segura. Què vaig a un altre país? Mentre tingueu la seguretat que funcionen els projectes d’allà i no anar massa a l’aventura – sóc bastant poruga, com veus- també perfecte. Ai no se, cada dia em faig més un embolic i crec que a vegades no cal pensar tant i deixar-se emportar pel que sigui.
Laura Gañán
Voluntària de VOLS
