ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Voluntariat internacional
Més notícies des d'Amparaes
“Allillanchú” amics, com us va tot? A nosaltres ens continua anant d’allò més bé, el que passa és que, com més ens hi fiquem més ràpid passa el temps i això vol dir que ja estem en la recta final. Però no cal amoïnar-se, l’experiència que vivim és un tresor que ningú nos ens podrà prendre. Per si teniu prou paciència, us escrivim aquesta nova crònica, aquesta vegada en forma de diari. Salutacions a totes i a tots des d’aquestes precioses terres andines.
Dilluns, 10 d’agost.
Ha estat el primer dia d’escola per als nens/es. Després de llevar-se a les 5.30, cap a les 6.00 hi ha uns minuts de pregària i, fins a les 7.00, tenen temps d’estudi. Després de l’esmorzar els de secundària, que comencen el col•legi poc abans de les 8.00, i els de primària, que comencen l’escola a les 8.30, surten de la “casita” per tornar a partir de quarts de dues. El matí el dediquem a fer feines diverses de la casa, a escriure, a rentar roba...
La tarda transcorre entre “oficios”, esbarjo i temps d’estudi (2 hores i mitja). Després de sopar, a les 19.00, tenen mitja hora més d’esbarjo i una altra hora d’estudi (secundària) o de reforç de lectura (primària); uns minuts de pregària i les bones nits precedeixen el moment d’anar a descansar, a les 21.00.
Avui a l’hora dels “oficios” ens hem dedicar a desgranar blat de moro; l’activitat ha acabat degenerant en una “guerra del maíz (I)”, que no s’acabarà fins que no l’haguem desgranat tot.
Aquí ja és hora d’anar a dormir, així que bona nit i “packarin cama” (fins demà).
Dimarts i dimecres, 11 i 12 d’agost.
Aquests dies no hi ha hagut res d’especial que no hagi estat seguir l’horari del dia i estar amb els nens/es el màxim de temps. Cada dia es fan estimar més per la seva espontaneïtat, alegria, ingenuïtat, senzillesa... malgrat la seva pobresa.
Dijous, 13 d’agost.
Avui el “padre” ens ha convidat a acompanyar-lo a una “comunidad” amb un nom molt dolç, però on no hi fan xocolata: Bombon, a uns 30km, 2 hores de viatge en “carro”. Hi hem anat per carretera de muntanya, d’aquestes en què pregues perquè el xofer no tingui la més mínima errada per no trobar-te al fons d’una “quebrada” (barranc profund), en un tres i no res.
En arribar a l’“abra” (port de muntanya, en aquest cas a uns 4.500m, o més) vèiem, per una banda, pics espectaculars de 5.000m fins als 6.000m, i per l’altra, diverses valls profundes, de les que pujava la boira i, a l’horitzó, s’albirava la selva coberta per un mar de núvols.
En aquest poble, el “padre” havia de signar un contracte en el qual la congregació salesiana cedeix un tractor eruga a la municipalitat, a canvi del seu manteniment i del manteniment i millora de la carretera que tot just s’acabava d’obrir. Val a dir que aquestes carreteres (pistes per a nosaltres) són de cabdal importància per a aquestes “comunidades”.
Ens hem reunit amb tota l’assemblea comunal. Han estat molt interessants els parlaments del tècnic responsable de les obres, el “padre” Leo i els “comuneros” que demanaven la paraula, tots ells en quítxua. En acabar ens han convidat a casa d’un d’ells (potser el president), on ens hem pres “mote” (blat de moro bullit), un ou ferrat (sense pa) i un got de coca-cola, got compartit. Mentre parlàvem, els cuys i els pollets corrien entre els nostres peus menjant les peles del “mote” que queien o els llençàvem.
Cap a les 12.00 hem començat el camí de tornada, però ens han aturat en una escola rural, enmig del no res, una escola amb dos mestres, que acull nens/es dels “caseríos” de les rodalies. L’escola era d’allò més pobra, amb parets de pedra i sostre d’uralita, camps d’esports que eren els pendents de la muntanya i una letrina com a únic servei... i sense llum elèctrica, com els “caseríos” i les “comunidades” de l’entorn. Hi havia un grup de pares que arreglaven el subministrament de l’aigua (aquí són ells els que s’han d’apanyar); realment semblen abandonats de la mà de Déu. Evidentment només ho sembla, perquè és clar que Déu no els abandona, sinó d’on els ve que no perdin ni el somriure ni l’amabilitat? Com que ens havíem parat a saludar-los mentre pujàvem i els havíem donat uns caramels per a la canalla, ens esperaven a la tornada per convidar-nos a dinar: papas i cuy enmig d’una agradable conversa.
Entre parèntesi, ens ha dit el “padre”, i nosaltres ho compartim, que li feia cosa menjar el cuy, per aquella gent un luxe que no es permeten habitualment, i més encara davant dels nens/es de l’escola que solen menjar només “mote” un cop al dia, aquests nens/es que quan ens veien arribar o marxar en el “carro” corrien darrera nostre, perquè per a ells veure un “carro” era un esdeveniment que trencava la rutina de cada dia. En aquest sentit, ens continuava dient el “padre”, els nens/es de la “casita” són uns privilegiats. També ens deia que quan arriben per primera vegada a la “casita” solen venir desnodrits. Per la qual cosa ha de portar-los a la posta de salut perquè els pesin i fer-los un seguiment fins que recuperen el to d’alimentació i de pes que han de tenir per poder estudiar i treballar en les feines domèstiques.
Tancant el parèntesi i reprenent el relat, en un moment donat de la sobretaula, un senyor s’ha assegut amb nosaltres per demanar-li al “padre” si els podia beneir un terreny per fer-hi un cementiri; avui per avui, quan han d’enterrar algú, han de caminar més de 4km carregant el difunt.
A tot això, cal dir que tot el recorregut ha estat enmig d’un paisatge al•lucinant, entre els 3.600m d’Amparaes i els 4.500m de l’“abra”, amb unes “quebradas” (valls) molt profundes.
Hem arribat cap a les 14.30. Els nens/es ja feien els “oficios”. Després tot ha anat com la resta dels dies: jugar, estudiar, sopar, pregar i dormir... que és el que ens disposem a fer nosaltres ara mateix, així que bona nit i “packarin cama”.
Divendres, 14 d’agost.
Ha estat un dia sense cap incidència especial. Només dir que, després de sopar, hem vist un fragment de la pel•lícula de Don Bosco, per anar-nos ambientant de cara a la celebració de la seva festa, diumenge (aquí el 31 de gener cau enmig de les vacances d’estiu).
Dissabte, 15 d’agost.
Avui ha estat un dia atípic, en què l’horari no ha estat el de cada dia ni tampoc el dels dissabtes. Els nens/es han dedicat el matí als “oficios”, a fer bugada i a “fer dissabte”. Per la tarda hi ha hagut més estona d’esbarjo i hem acabat amb una altra pel•lícula. La festa de l’Assumpció aquí es celebra demà, diumenge, dia 16.
Diumenge, 16 d’agost.
Avui és la solemnitat de l’Assumpció de Santa Maria al cel, però també és “l’aniversari de Don Bosco”, com diuen aquí (194 anys, qui ho diria!).
Hem esmorzat a les 7.00, amb galetes farcides (avui és un dia especial). A les 8.00 hem tingut la missa i, en tornar, els nens/es han fet els seus “oficios”.
El Quim ha anat a la “parada” de l’autobús, perquè avui ens han vingut a visitar i a compartir el dia entre nosaltres l’Alba (professora del col•legi dels salesians de Mataró) i el “Pipo”. Després d’instal•lar-se, veure tot el nostre “complex” i conèixer el “padre” Leo i les voluntàries, la Montse i la Mònica, s’han anat familiaritzant amb la cuina, ja que els voluntaris/es ens havíem compromès a fer el sopar (i a ells també els ha tocar “pringar”): truita de “papas” i embotits catalans (pernil, xoriço i llonganissa).
En acabar el dinar hem fet una gimcana que ha estat la delícia de grans i petits, per celebrar D. Bosco com cal. A continuació... tallar ceba, fregir “papas” i fer truita. Els nens/es (i els no tan nens/es) no han deixat res; tot el que havia quedat per “aumentar” (repetir) s’ha acabat (fins i tot les “papas” que havien quedat apartades).
Cansats però contents hem fet la pregària i “packarin cama”, a dormir, però només els nens/es. Nosaltres encara hem fet un “mate” (una infusió) i hem fet petar la xerradeta, força interessant. Ara sí, “packarin cama” que també és hora de descansar per a nosaltres.
Dilluns, 17 d’agost.
Aquest matí el “Pipo” i l’Alba ens han deixat per tornar cap al Cusco, via Calca. Demà van cap a Lima i a mitja setmana esperen ser de nou a Arenys de Munt. Ha estat molt maco tenir-los entre nosaltres i saber com els ha anat de bé la seva estada en terres peruanes.
Abans de marxar ens han fet una bonica foto de grup, amb els nens/es ben uniformats per anar a l’escola. Fins i tot l’Oso (el nostre gos) s’hi ha afegit, però no hem deixat que s’hi fiquessin el chancho, ni els cuys, ni les gallines, perquè tot just estaven esmorzant. Els hem acompanyat al poble i els hem acomiadat com Déu mana: bon viatge i gràcies per la vostra visita.
Mentre escrivim aquestes línies, els nens/es estan fent (¿?) llurs tasques escolars. Fa una estona hem jugat a volei i aprofitem aquest moment de tranquil•litat per seguir escrivint aquesta crònica peruana (això va avançant a una velocitat que ni te n’adones. Déu meu, com passa el temps!).
A sota tenim la cuina i ara estan fent el sopar. Esperem que tot vagi com fins ara i aquesta nit tampoc no tinguem “culandro”. “Packariun cama”.
Dilluns, 10 d’agost.
Ha estat el primer dia d’escola per als nens/es. Després de llevar-se a les 5.30, cap a les 6.00 hi ha uns minuts de pregària i, fins a les 7.00, tenen temps d’estudi. Després de l’esmorzar els de secundària, que comencen el col•legi poc abans de les 8.00, i els de primària, que comencen l’escola a les 8.30, surten de la “casita” per tornar a partir de quarts de dues. El matí el dediquem a fer feines diverses de la casa, a escriure, a rentar roba...
La tarda transcorre entre “oficios”, esbarjo i temps d’estudi (2 hores i mitja). Després de sopar, a les 19.00, tenen mitja hora més d’esbarjo i una altra hora d’estudi (secundària) o de reforç de lectura (primària); uns minuts de pregària i les bones nits precedeixen el moment d’anar a descansar, a les 21.00.
Avui a l’hora dels “oficios” ens hem dedicar a desgranar blat de moro; l’activitat ha acabat degenerant en una “guerra del maíz (I)”, que no s’acabarà fins que no l’haguem desgranat tot.
Aquí ja és hora d’anar a dormir, així que bona nit i “packarin cama” (fins demà).
Dimarts i dimecres, 11 i 12 d’agost.
Aquests dies no hi ha hagut res d’especial que no hagi estat seguir l’horari del dia i estar amb els nens/es el màxim de temps. Cada dia es fan estimar més per la seva espontaneïtat, alegria, ingenuïtat, senzillesa... malgrat la seva pobresa.
Dijous, 13 d’agost.
Avui el “padre” ens ha convidat a acompanyar-lo a una “comunidad” amb un nom molt dolç, però on no hi fan xocolata: Bombon, a uns 30km, 2 hores de viatge en “carro”. Hi hem anat per carretera de muntanya, d’aquestes en què pregues perquè el xofer no tingui la més mínima errada per no trobar-te al fons d’una “quebrada” (barranc profund), en un tres i no res.
En arribar a l’“abra” (port de muntanya, en aquest cas a uns 4.500m, o més) vèiem, per una banda, pics espectaculars de 5.000m fins als 6.000m, i per l’altra, diverses valls profundes, de les que pujava la boira i, a l’horitzó, s’albirava la selva coberta per un mar de núvols.
En aquest poble, el “padre” havia de signar un contracte en el qual la congregació salesiana cedeix un tractor eruga a la municipalitat, a canvi del seu manteniment i del manteniment i millora de la carretera que tot just s’acabava d’obrir. Val a dir que aquestes carreteres (pistes per a nosaltres) són de cabdal importància per a aquestes “comunidades”.
Ens hem reunit amb tota l’assemblea comunal. Han estat molt interessants els parlaments del tècnic responsable de les obres, el “padre” Leo i els “comuneros” que demanaven la paraula, tots ells en quítxua. En acabar ens han convidat a casa d’un d’ells (potser el president), on ens hem pres “mote” (blat de moro bullit), un ou ferrat (sense pa) i un got de coca-cola, got compartit. Mentre parlàvem, els cuys i els pollets corrien entre els nostres peus menjant les peles del “mote” que queien o els llençàvem.
Cap a les 12.00 hem començat el camí de tornada, però ens han aturat en una escola rural, enmig del no res, una escola amb dos mestres, que acull nens/es dels “caseríos” de les rodalies. L’escola era d’allò més pobra, amb parets de pedra i sostre d’uralita, camps d’esports que eren els pendents de la muntanya i una letrina com a únic servei... i sense llum elèctrica, com els “caseríos” i les “comunidades” de l’entorn. Hi havia un grup de pares que arreglaven el subministrament de l’aigua (aquí són ells els que s’han d’apanyar); realment semblen abandonats de la mà de Déu. Evidentment només ho sembla, perquè és clar que Déu no els abandona, sinó d’on els ve que no perdin ni el somriure ni l’amabilitat? Com que ens havíem parat a saludar-los mentre pujàvem i els havíem donat uns caramels per a la canalla, ens esperaven a la tornada per convidar-nos a dinar: papas i cuy enmig d’una agradable conversa.
Entre parèntesi, ens ha dit el “padre”, i nosaltres ho compartim, que li feia cosa menjar el cuy, per aquella gent un luxe que no es permeten habitualment, i més encara davant dels nens/es de l’escola que solen menjar només “mote” un cop al dia, aquests nens/es que quan ens veien arribar o marxar en el “carro” corrien darrera nostre, perquè per a ells veure un “carro” era un esdeveniment que trencava la rutina de cada dia. En aquest sentit, ens continuava dient el “padre”, els nens/es de la “casita” són uns privilegiats. També ens deia que quan arriben per primera vegada a la “casita” solen venir desnodrits. Per la qual cosa ha de portar-los a la posta de salut perquè els pesin i fer-los un seguiment fins que recuperen el to d’alimentació i de pes que han de tenir per poder estudiar i treballar en les feines domèstiques.
Tancant el parèntesi i reprenent el relat, en un moment donat de la sobretaula, un senyor s’ha assegut amb nosaltres per demanar-li al “padre” si els podia beneir un terreny per fer-hi un cementiri; avui per avui, quan han d’enterrar algú, han de caminar més de 4km carregant el difunt.
A tot això, cal dir que tot el recorregut ha estat enmig d’un paisatge al•lucinant, entre els 3.600m d’Amparaes i els 4.500m de l’“abra”, amb unes “quebradas” (valls) molt profundes.
Hem arribat cap a les 14.30. Els nens/es ja feien els “oficios”. Després tot ha anat com la resta dels dies: jugar, estudiar, sopar, pregar i dormir... que és el que ens disposem a fer nosaltres ara mateix, així que bona nit i “packarin cama”.
Divendres, 14 d’agost.
Ha estat un dia sense cap incidència especial. Només dir que, després de sopar, hem vist un fragment de la pel•lícula de Don Bosco, per anar-nos ambientant de cara a la celebració de la seva festa, diumenge (aquí el 31 de gener cau enmig de les vacances d’estiu).
Dissabte, 15 d’agost.
Avui ha estat un dia atípic, en què l’horari no ha estat el de cada dia ni tampoc el dels dissabtes. Els nens/es han dedicat el matí als “oficios”, a fer bugada i a “fer dissabte”. Per la tarda hi ha hagut més estona d’esbarjo i hem acabat amb una altra pel•lícula. La festa de l’Assumpció aquí es celebra demà, diumenge, dia 16.
Diumenge, 16 d’agost.
Avui és la solemnitat de l’Assumpció de Santa Maria al cel, però també és “l’aniversari de Don Bosco”, com diuen aquí (194 anys, qui ho diria!).
Hem esmorzat a les 7.00, amb galetes farcides (avui és un dia especial). A les 8.00 hem tingut la missa i, en tornar, els nens/es han fet els seus “oficios”.
El Quim ha anat a la “parada” de l’autobús, perquè avui ens han vingut a visitar i a compartir el dia entre nosaltres l’Alba (professora del col•legi dels salesians de Mataró) i el “Pipo”. Després d’instal•lar-se, veure tot el nostre “complex” i conèixer el “padre” Leo i les voluntàries, la Montse i la Mònica, s’han anat familiaritzant amb la cuina, ja que els voluntaris/es ens havíem compromès a fer el sopar (i a ells també els ha tocar “pringar”): truita de “papas” i embotits catalans (pernil, xoriço i llonganissa).
En acabar el dinar hem fet una gimcana que ha estat la delícia de grans i petits, per celebrar D. Bosco com cal. A continuació... tallar ceba, fregir “papas” i fer truita. Els nens/es (i els no tan nens/es) no han deixat res; tot el que havia quedat per “aumentar” (repetir) s’ha acabat (fins i tot les “papas” que havien quedat apartades).
Cansats però contents hem fet la pregària i “packarin cama”, a dormir, però només els nens/es. Nosaltres encara hem fet un “mate” (una infusió) i hem fet petar la xerradeta, força interessant. Ara sí, “packarin cama” que també és hora de descansar per a nosaltres.
Dilluns, 17 d’agost.
Aquest matí el “Pipo” i l’Alba ens han deixat per tornar cap al Cusco, via Calca. Demà van cap a Lima i a mitja setmana esperen ser de nou a Arenys de Munt. Ha estat molt maco tenir-los entre nosaltres i saber com els ha anat de bé la seva estada en terres peruanes.
Abans de marxar ens han fet una bonica foto de grup, amb els nens/es ben uniformats per anar a l’escola. Fins i tot l’Oso (el nostre gos) s’hi ha afegit, però no hem deixat que s’hi fiquessin el chancho, ni els cuys, ni les gallines, perquè tot just estaven esmorzant. Els hem acompanyat al poble i els hem acomiadat com Déu mana: bon viatge i gràcies per la vostra visita.
Mentre escrivim aquestes línies, els nens/es estan fent (¿?) llurs tasques escolars. Fa una estona hem jugat a volei i aprofitem aquest moment de tranquil•litat per seguir escrivint aquesta crònica peruana (això va avançant a una velocitat que ni te n’adones. Déu meu, com passa el temps!).
A sota tenim la cuina i ara estan fent el sopar. Esperem que tot vagi com fins ara i aquesta nit tampoc no tinguem “culandro”. “Packariun cama”.
