ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Pel dret a l'educació
R.D. Congo, un drama al cor de l'Àfrica
Aquest article intenta donar-nos una visió resumida de l'actual conflicte a la R.D. del Congo i la zona dels Grans Llacs africans.
R.D. Congo, un drama al cor de l'Àfrica
Actualment, davant la mirada passiva d’organismes com l’ONU, la UE i la Unió Africana, s’està produint una de les tragèdies humanitàries més grans dels darrers anys.
Aquest conflicte etern es va iniciar el 1994 amb la primera guerra del Congo, que va ser poc després succeïda per la Segona Guerra del Congo, també anomenada Guerra del coltan, on va tenir lloc el genocidi congolès. Tot i que el 1999 es va signar la pau, el problema no està, ni molt menys, solucionat.
El conflicte d’aquest zona, on la mortalitat és un 60% superior a la resta de països subsaharians, és considerat el més mortífer des de la Segona Guerra Mundial. Des del seu inici s’ha cobrat la vida de 5,4 milions de persones i, pel que sembla, aquesta xifra no té intenció de deixar de créixer.
El revifament dels enfrontaments entre l’exèrcit governamental i grups de tropes rebels està provocant el caos entre la població civil, que no pot confiar ni tan sols en els militars del propi país. Aquest exèrcit, mal instruït, mal pagat i mal armat s’encarrega de crear més inseguretat quan, en comptes de lluitar contra les tropes rebels, les complementen tot saquejant, robant, agredint, matant i violant a la població més afectada pel conflicte.
La zona que s’emporta la pitjor part és la del Kivu Nord, on els fronts són més actius. Es calcula que unes 250.000 persones ja han fugit del territori, fet que augmenta a 1,2 milions el nombre de refugiats. La situació dels camps d’acollida on s’allotgen és dramàtic. No hi ha lavabos ni aigua potable, i molts tan sols estan a centenars de metres del front. Ja s’han començat a produir dotzenes de casos de còlera i altres malalties, que amenacen amb causar una veritable tragèdia, sobretot entre la població infantil.
I tot això no és més que la situació coneguda. Hi ha una part fosca de la qual no rebem cap notícia. Existeixen zones tan militaritzades que ni tan sols l’ajut humanitari, l’únic que s’encarrega de vetllar pels refugiats en aquest moment, és capaç d’arribar-hi. Per tant ens trobem amb que hi ha desenes de milers de persones desplaçades de les que no es té cap noticia i que estan vivint sense cap tipus d’assistència organitzada.
Tampoc podem oblidar el cas dels nens soldat. Com succeeix a tota guerra de baix pressupost, els nens i nenes són la mà d’obra més barata i efectiva. Arrencats de les seves cases i escoles, més de 30.000 nens i nenes maten i moren en aquest conflicte. Reben maltractaments, tortures, son violats i obligats a violar i assassinar. El més greu de tot és que a la regió de Kivu, la meitat dels menors que havien estat desmobilitzats s’han tornat a reclutar, doncs la seva experiència els fa molt valuosos.
I tot això per què? Què és el que fa que el cor d’Àfrica sigui tan desitjat per tothom? La resposta la trobem en el control dels recursos naturals. La República Democràtica del Congo és un territori molt ric en coltan i altres minerals. El 80% de la producció mundial d’aquest material, imprescindible per a les noves tecnologies com la telefonia mòbil i els ordinadors, es troba en aquesta regió. Gran part del ingressos de la seva venta han servit per a comprar armes, per tant l’únic que s’aconsegueix amb tot això és l’enriquiment d’uns pocs i el finançament continuat de la guerra.
I el més sorprenent de tot això és la passivitat de les Nacions Unides. Tot i que pot semblar inadmissible davant una veritat tan evident que fa mal, si ens endinsem en el món empresarial que controla el coltan podem intuir per què es triga tant en moure els fils necessaris per posar fi a aquesta vergonya. Països com Estats Units, França, Alemanya, Xina i sobretot Bèlgica, Suïssa, Holanda, Kazajstán i les veïnes Uganda i Ruanda estan implicats en la seva explotació.
I nosaltres, què podem fer davant de tot això?
Fer sentir la nostra veu, denunciar la situació i aconseguir que aquest conflicte deixi de passar desapercebut per a una opinió pública tan difícil d’impressionar com de fer que prengui consciència de la realitat en la que viu.
Actualment, davant la mirada passiva d’organismes com l’ONU, la UE i la Unió Africana, s’està produint una de les tragèdies humanitàries més grans dels darrers anys.Aquest conflicte etern es va iniciar el 1994 amb la primera guerra del Congo, que va ser poc després succeïda per la Segona Guerra del Congo, també anomenada Guerra del coltan, on va tenir lloc el genocidi congolès. Tot i que el 1999 es va signar la pau, el problema no està, ni molt menys, solucionat.
El conflicte d’aquest zona, on la mortalitat és un 60% superior a la resta de països subsaharians, és considerat el més mortífer des de la Segona Guerra Mundial. Des del seu inici s’ha cobrat la vida de 5,4 milions de persones i, pel que sembla, aquesta xifra no té intenció de deixar de créixer.
El revifament dels enfrontaments entre l’exèrcit governamental i grups de tropes rebels està provocant el caos entre la població civil, que no pot confiar ni tan sols en els militars del propi país. Aquest exèrcit, mal instruït, mal pagat i mal armat s’encarrega de crear més inseguretat quan, en comptes de lluitar contra les tropes rebels, les complementen tot saquejant, robant, agredint, matant i violant a la població més afectada pel conflicte.
La zona que s’emporta la pitjor part és la del Kivu Nord, on els fronts són més actius. Es calcula que unes 250.000 persones ja han fugit del territori, fet que augmenta a 1,2 milions el nombre de refugiats. La situació dels camps d’acollida on s’allotgen és dramàtic. No hi ha lavabos ni aigua potable, i molts tan sols estan a centenars de metres del front. Ja s’han començat a produir dotzenes de casos de còlera i altres malalties, que amenacen amb causar una veritable tragèdia, sobretot entre la població infantil.
I tot això no és més que la situació coneguda. Hi ha una part fosca de la qual no rebem cap notícia. Existeixen zones tan militaritzades que ni tan sols l’ajut humanitari, l’únic que s’encarrega de vetllar pels refugiats en aquest moment, és capaç d’arribar-hi. Per tant ens trobem amb que hi ha desenes de milers de persones desplaçades de les que no es té cap noticia i que estan vivint sense cap tipus d’assistència organitzada.
Tampoc podem oblidar el cas dels nens soldat. Com succeeix a tota guerra de baix pressupost, els nens i nenes són la mà d’obra més barata i efectiva. Arrencats de les seves cases i escoles, més de 30.000 nens i nenes maten i moren en aquest conflicte. Reben maltractaments, tortures, son violats i obligats a violar i assassinar. El més greu de tot és que a la regió de Kivu, la meitat dels menors que havien estat desmobilitzats s’han tornat a reclutar, doncs la seva experiència els fa molt valuosos.
I tot això per què? Què és el que fa que el cor d’Àfrica sigui tan desitjat per tothom? La resposta la trobem en el control dels recursos naturals. La República Democràtica del Congo és un territori molt ric en coltan i altres minerals. El 80% de la producció mundial d’aquest material, imprescindible per a les noves tecnologies com la telefonia mòbil i els ordinadors, es troba en aquesta regió. Gran part del ingressos de la seva venta han servit per a comprar armes, per tant l’únic que s’aconsegueix amb tot això és l’enriquiment d’uns pocs i el finançament continuat de la guerra.
I el més sorprenent de tot això és la passivitat de les Nacions Unides. Tot i que pot semblar inadmissible davant una veritat tan evident que fa mal, si ens endinsem en el món empresarial que controla el coltan podem intuir per què es triga tant en moure els fils necessaris per posar fi a aquesta vergonya. Països com Estats Units, França, Alemanya, Xina i sobretot Bèlgica, Suïssa, Holanda, Kazajstán i les veïnes Uganda i Ruanda estan implicats en la seva explotació.
I nosaltres, què podem fer davant de tot això?
Fer sentir la nostra veu, denunciar la situació i aconseguir que aquest conflicte deixi de passar desapercebut per a una opinió pública tan difícil d’impressionar com de fer que prengui consciència de la realitat en la que viu.
