ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Pel dret a l'educació
60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans
Article d'en Xavier Guerrero, director de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya (ANUE) amb motiu del 60è aniversari de la Declaració de Drets Humans.
60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans
Aquesta Declaració Universal de drets i llibertats té un caràcter com a instrument constitucional global i, per tant, omple de contingut i d’especificitat el concepte de drets humans de la Carta de les Nacions Unides.
És suficient tornar a llegir, 60 anys després, la Declaració Universal dels Drets Humans per adonar-nos que és una carta carregada de futur, dipositària d’un patrimoni comú fonamentat en els principis d’universalitat, indivisibilitat i interdependència. En efecte, un dels fonaments del preàmbul de la Declaració estableix que els Estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’ONU, el respecte universal i efectiu dels drets humans i de les llibertats fonamentals. El seu valor universal constitueix avui un repte a l’hora de conjugar aquesta exigència d’universalitat amb el respecte a la necessària diversitat, sense que l’una ni l’altra es puguin veure minvades.
La pedra angular de tot l’edifici dels drets humans i de les llibertat proclamades a la Declaració – sense distinció d’ètnia, origen territorial o social, religió, llengua o cap altra condició o procedència- és el codi paral•lel de deures que comporta el seu exercici. Així ho va entendre el jurista francès Pierre Cassin – un dels principals redactors del text conjuntament amb Eleanor Roosevelt- quan va argumentar: “Els teus drets són els meus deures: els teus deures són els meus drets”. Estem davant d’un principi elemental que es menciona únicament una vegada, i de forma breu, en la Declaració (article 29) : “Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
De totes maneres, el binomi drets i deures humans conforma aquella carta de futur que ha de permetre conjugar el respecte de la identitat i de l’alteritat, és a dir, de la identitat de l’altre, un dels reptes que afronten les societats i el pobles del segle XXI, tant en el seu si com en les seves relacions mútues.
De la mateixa manera que els drets humans són paper mullat si no compten amb una protecció efectiva i permanent, el deures humans només poden créixer per mitjans de l’educació en el civisme i la civilitat.
La Declaració Universal dels Drets Humans
Aquesta Declaració Universal de drets i llibertats té un caràcter com a instrument constitucional global i, per tant, omple de contingut i d’especificitat el concepte de drets humans de la Carta de les Nacions Unides.
És suficient tornar a llegir, 60 anys després, la Declaració Universal dels Drets Humans per adonar-nos que és una carta carregada de futur, dipositària d’un patrimoni comú fonamentat en els principis d’universalitat, indivisibilitat i interdependència. En efecte, un dels fonaments del preàmbul de la Declaració estableix que els Estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’ONU, el respecte universal i efectiu dels drets humans i de les llibertats fonamentals. El seu valor universal constitueix avui un repte a l’hora de conjugar aquesta exigència d’universalitat amb el respecte a la necessària diversitat, sense que l’una ni l’altra es puguin veure minvades.
La pedra angular de tot l’edifici dels drets humans i de les llibertat proclamades a la Declaració – sense distinció d’ètnia, origen territorial o social, religió, llengua o cap altra condició o procedència- és el codi paral•lel de deures que comporta el seu exercici. Així ho va entendre el jurista francès Pierre Cassin – un dels principals redactors del text conjuntament amb Eleanor Roosevelt- quan va argumentar: “Els teus drets són els meus deures: els teus deures són els meus drets”. Estem davant d’un principi elemental que es menciona únicament una vegada, i de forma breu, en la Declaració (article 29) : “Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
De totes maneres, el binomi drets i deures humans conforma aquella carta de futur que ha de permetre conjugar el respecte de la identitat i de l’alteritat, és a dir, de la identitat de l’altre, un dels reptes que afronten les societats i el pobles del segle XXI, tant en el seu si com en les seves relacions mútues.
De la mateixa manera que els drets humans són paper mullat si no compten amb una protecció efectiva i permanent, el deures humans només poden créixer per mitjans de l’educació en el civisme i la civilitat.
La Declaració Universal dels Drets Humans
En el primer període de Sessions de l’Assemblea General i el Consell Econòmic i Social van examinar la possibilitat de formular una carta internacional de Drets Humans. El Consell de Drets Humans havia creat l’any 1946 la Comissió de Drets Humans. Aquesta Comissió va ser presidida per Eleanor Roosevelt qui va posar grans esforços per l’elaboració i l’aprovació del futur text sobre els drets humans.
Durant els primers debats es varen plantejar dues opcions: una declaració general on s’enumeressin els Drets Humans i es pogués desenvolupar més tard, o bé una Carta amb Drets, limitacions i restriccions més específica. Es va optar per la primera opció amb la previsió que es completés a través d’un tractat en un futur.
La Declaració Universal dels Drets Humans va ser aprovada a París per l’Assemblea General el 10 de desembre de l’any 1948 amb un suport molt ampli: va ser aprovada per 48 estats dels 58 que formaven llavors Nacions Unides, no va tenir cap vot en contra però sí 8 abstencions.
La Declaració es va aprovar mitjançant una resolució, fet que li va treure tot valor jurídic; tot i això la Declaració ha tingut una àmplia influència a nivell moral, polític i també jurídic.
Cal destacar que tots els drets que es reconeixen en la Declaració Universal dels Drets Humans, tal i com el seu nom indica, són inherents a cada una de les persones existents, sense distinció de raça, color, sexe, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. És a dir que els Drets Humans tenen la seva raó de ser en la dignitat humana.
La Declaració consta d’un preàmbul i de trenta articles. El preàmbul parteix de la consideració que el respecte a la dignitat de cada un dels éssers humans és el fonament de la llibertat, la justícia i de la pau al món. A això hi afegeix que cal afegir a aquesta Declaració Universal de Drets Humans una protecció jurídica per evitar que es quedi en paraules buides. Una tercera idea important que queda reflectida en el preàmbul i al qual Kofi Annan va fer referència a l’informe presentat a la Cimera 2005, és que els drets humans estan íntimament lligats a la seguretat i desenvolupament.
Els dos primers articles de la Declaració, fan referència als principis bàsics, és a dir la llibertat i la igualtat de tots els éssers i la no discriminació sota cap concepte.
Els articles següents es poden dividir en quatre pilars: Un primer grup, des de l’article 3 fins al 9, on s’inclouen els drets i llibertats personals, un segon grup, de l’article 10 al 18 on es fa referència als drets de l’individu en les seves relacions amb els grups dels quals forma part, un tercer grup, de l’article 18 al 21, format per les llibertats polítiques i fonamentals i, finalment, un quart grup, des de l’article 22, que és referit als drets econòmics, socials i culturals.
Com es dedueix de la seva sola enunciació, l’exercici d’alguns d’aquests drets, especialment els relatius a la llibertat i als drets civils i polítics impliquen tant una acció d’abstenció per part dels Estats, per no obstaculitzar-ne l’exercici, com una acció positiva de realització. Altres, fonamentalment els drets socials, impliquen preferentment , i aquí també la dificultat de la seva realització, una acció positiva per part dels Estats.
Amb posterioritat a la Declaració Universal de Drets Humans, l’any 1966 es redacten el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, formant tots tres documents la “Carta Internacional dels Drets Humans”.
La codificació i el desenvolupament progressiu del dret internacional ha continuat des de llavors, i el nostre ordenament jurídic té ja un codi internacional de drets humans de més de 143 tractats internacionals i protocols tots ells elaborats en el marc de les organitzacions internacionals, universal i regionals.
Durant els primers debats es varen plantejar dues opcions: una declaració general on s’enumeressin els Drets Humans i es pogués desenvolupar més tard, o bé una Carta amb Drets, limitacions i restriccions més específica. Es va optar per la primera opció amb la previsió que es completés a través d’un tractat en un futur.
La Declaració Universal dels Drets Humans va ser aprovada a París per l’Assemblea General el 10 de desembre de l’any 1948 amb un suport molt ampli: va ser aprovada per 48 estats dels 58 que formaven llavors Nacions Unides, no va tenir cap vot en contra però sí 8 abstencions.
La Declaració es va aprovar mitjançant una resolució, fet que li va treure tot valor jurídic; tot i això la Declaració ha tingut una àmplia influència a nivell moral, polític i també jurídic.
Cal destacar que tots els drets que es reconeixen en la Declaració Universal dels Drets Humans, tal i com el seu nom indica, són inherents a cada una de les persones existents, sense distinció de raça, color, sexe, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. És a dir que els Drets Humans tenen la seva raó de ser en la dignitat humana.
La Declaració consta d’un preàmbul i de trenta articles. El preàmbul parteix de la consideració que el respecte a la dignitat de cada un dels éssers humans és el fonament de la llibertat, la justícia i de la pau al món. A això hi afegeix que cal afegir a aquesta Declaració Universal de Drets Humans una protecció jurídica per evitar que es quedi en paraules buides. Una tercera idea important que queda reflectida en el preàmbul i al qual Kofi Annan va fer referència a l’informe presentat a la Cimera 2005, és que els drets humans estan íntimament lligats a la seguretat i desenvolupament.
Els dos primers articles de la Declaració, fan referència als principis bàsics, és a dir la llibertat i la igualtat de tots els éssers i la no discriminació sota cap concepte.
Els articles següents es poden dividir en quatre pilars: Un primer grup, des de l’article 3 fins al 9, on s’inclouen els drets i llibertats personals, un segon grup, de l’article 10 al 18 on es fa referència als drets de l’individu en les seves relacions amb els grups dels quals forma part, un tercer grup, de l’article 18 al 21, format per les llibertats polítiques i fonamentals i, finalment, un quart grup, des de l’article 22, que és referit als drets econòmics, socials i culturals.
Com es dedueix de la seva sola enunciació, l’exercici d’alguns d’aquests drets, especialment els relatius a la llibertat i als drets civils i polítics impliquen tant una acció d’abstenció per part dels Estats, per no obstaculitzar-ne l’exercici, com una acció positiva de realització. Altres, fonamentalment els drets socials, impliquen preferentment , i aquí també la dificultat de la seva realització, una acció positiva per part dels Estats.
Amb posterioritat a la Declaració Universal de Drets Humans, l’any 1966 es redacten el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, formant tots tres documents la “Carta Internacional dels Drets Humans”.
La codificació i el desenvolupament progressiu del dret internacional ha continuat des de llavors, i el nostre ordenament jurídic té ja un codi internacional de drets humans de més de 143 tractats internacionals i protocols tots ells elaborats en el marc de les organitzacions internacionals, universal i regionals.
