ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Voluntariat internacional
Formació, que no informació
Està preparat un “occidental” per donar-se de cara amb altres realitats? Sap realment algú que un dia decideix anar a “ajudar els pobres” al que s'enfronta?
Està preparat un “occidental” per donar-se de cara amb altres realitats? Sap realment algú que un dia decideix anar a “ajudar els pobres” al que s'enfronta?
M'atreveixo a afirmar, a les dues preguntes, un rotund NO. I com a voluntari “repetidor”, que ja ha passat per un procés de formació i una experiència al sud, m'atreveixo a afirmar que, després de la formació, tampoc. Però no ens escandalitzem, que ajuda, i molt!
Potser caldria començar per preguntar-se la raó de ser de la formació, ja que molta gent a qui explico això em mira extranyada i em diu: tan difícil és anar allà a ajudar que us han de formar abans?
I en aquesta mateixa pregunta està una de les claus de la qüestió. No hi veieu res estrany? Mireu-la una altra vegada. És un verb. “Ajudar”. Potser és el pas més difícil de donar, el que més ens costa donar a tots, el que més em va costar donar a mi, si és que ho he donat. Adonar-se que aquest verb no encaixa allà, ha de ser un altre.
La raó de ser de la formació, o almenys una d'elles, és la d'intentar canviar aquesta concepció del voluntariat. Ajudar-nos a que ens adonem que no som herois ni que anem allà a canviar el món. Els països del sud no ens necessiten. Seguiran existint sense nosaltres, i continuaran sent pobres amb nosaltres. La problemàtica del món (no només dels esmentats països) és molt més profunda, i necessita que es doni un canvi de mentalitat i d'actitud en aquells que tenen el poder. I no em refereixo només als polítics, em refereixo a cadascun de nosaltres. Perquè, encara que ens refugiem en aquest “total, què canviarà, si jo només sóc una persona…”, la vertiat és que sí que podem canviar moltes coses des d'aquí, des de casa, des de la nostra butaca, encara que mai des de la nostra passivitat.
Però aquest és encara més ampli, per abordar en altres articles. Jo em cenyeixo al meu: la formació. La formació, com ja he remarcat en el títol de l'article, no consisteix a un xàfec d'informació. Ni tan sols les “xerrades” es redueixen a això, doncs aquestes són una porta a la reflexió. A partir de dades i realitats empíriques, constatables i palpables, de les quals surten per la tele i per elles mateixes no serveixen per a res, aquestes xerrades es modelen i s'endinsen en els meravellosos mons del debat, l'intercanvi d'opinions i el dinamisme verbal. Després, les xerrades deixen el seu lloc a dinàmiques encara més orientades a la participació del voluntariat. No ens quedem en el “això és el que hi ha”, sinó que ens plantegem: “què podem fer per canviar-ho?” i, millor encara: “per què això és el que hi ha?” i: “què podem fer per evitar-ho?”.
Fins aquí, aquestes formacions no difereixen molt de qualsevol jornada de sensibilització ciutadana de les quals organitzen tantes ONG i de les quals pot gaudir qualsevol interessat a assistir-hi. De fet, estan obertes i se us convida a tots a formar-ne part. Però nosaltres tenim projectes concrets, sabem que anem a visitar un país del sud, que anem a estar allà convivint amb una comunitat que ens acollirà, i que anem a viure de prop aquestes realitats que hem vist de reüll per la tele i en els diaris.
I per això, senyores i senyors, cal estar preparat, perquè la caiguda pot ser forta. Pot ser tan forta que no et recuperis mai, i quedis irremeiablement i de irreversible condemnat a la involucració i a la vinculació perpètua amb aquests bojos que creuen que el món es pot (i s'ha de) canviar.
I acabo donant una altra clau. Implícitament, he canviat el verb “ajudar” pel verb “sensibilitzar”, i més concretament, “sensibilitzar-se”. No anem allà a ajudar, anem allà a sensibilitzar-nos i perquè, a la tornada, siguem agents de sensibilització en aquest món occidental que tant necessita ser sensibilitzat. I en la formació s'aconsegueix que el voluntari entengui això? No, encara que s'intenti i el voluntari digui que sí, que ho ha entès. Això només ho entens a la tornada.
Les formacions avancen, i se centren més en la mentalització. El voluntari ha d'estar mentalitzat en el que va a veure i el que va a viure allà. És una mentalització general, doncs s'intenta no crear idees preconcebudes en les nostres ments. S'intenta que en arribar allà el voluntari sàpiga el mínim, perquè així pugui absorbir millor tot, amb la quantitat mínima de prejudicis possibles. Una altra cop és formació versus informació. El voluntari ha de saber que hi haurà moments alegres, tristos, durs, que li faran riure, que li faran sentir-se bé, que li faran sentir-se malament, que li faran sentir-se una “porqueria occidental”, que li faran desitjar tornar, que li faran desitjar plorar, que li faran plorar… però no ha de saber quins seran aquests moments.
Finalment, la formació proporciona també tota la informació (ara sí) logística i burocràtica necessària durant el viatge. Però aquesta part és molt poc interessant (que no innecessària), així que aquí ho deixo.
Com a conclusió, la meva apreciació personal de la formació és que és quelcom necessari, que et prepara i t'anticipa, encara que només fins a la frontera de la conveniència. És com una lent que magnifica i posa en perspectiva l'experiència, a la vegada que intenta suavitzar una caiguda que, de totes maneres, tindràs.
M'atreveixo a afirmar, a les dues preguntes, un rotund NO. I com a voluntari “repetidor”, que ja ha passat per un procés de formació i una experiència al sud, m'atreveixo a afirmar que, després de la formació, tampoc. Però no ens escandalitzem, que ajuda, i molt!
Potser caldria començar per preguntar-se la raó de ser de la formació, ja que molta gent a qui explico això em mira extranyada i em diu: tan difícil és anar allà a ajudar que us han de formar abans?
I en aquesta mateixa pregunta està una de les claus de la qüestió. No hi veieu res estrany? Mireu-la una altra vegada. És un verb. “Ajudar”. Potser és el pas més difícil de donar, el que més ens costa donar a tots, el que més em va costar donar a mi, si és que ho he donat. Adonar-se que aquest verb no encaixa allà, ha de ser un altre.
La raó de ser de la formació, o almenys una d'elles, és la d'intentar canviar aquesta concepció del voluntariat. Ajudar-nos a que ens adonem que no som herois ni que anem allà a canviar el món. Els països del sud no ens necessiten. Seguiran existint sense nosaltres, i continuaran sent pobres amb nosaltres. La problemàtica del món (no només dels esmentats països) és molt més profunda, i necessita que es doni un canvi de mentalitat i d'actitud en aquells que tenen el poder. I no em refereixo només als polítics, em refereixo a cadascun de nosaltres. Perquè, encara que ens refugiem en aquest “total, què canviarà, si jo només sóc una persona…”, la vertiat és que sí que podem canviar moltes coses des d'aquí, des de casa, des de la nostra butaca, encara que mai des de la nostra passivitat.
Però aquest és encara més ampli, per abordar en altres articles. Jo em cenyeixo al meu: la formació. La formació, com ja he remarcat en el títol de l'article, no consisteix a un xàfec d'informació. Ni tan sols les “xerrades” es redueixen a això, doncs aquestes són una porta a la reflexió. A partir de dades i realitats empíriques, constatables i palpables, de les quals surten per la tele i per elles mateixes no serveixen per a res, aquestes xerrades es modelen i s'endinsen en els meravellosos mons del debat, l'intercanvi d'opinions i el dinamisme verbal. Després, les xerrades deixen el seu lloc a dinàmiques encara més orientades a la participació del voluntariat. No ens quedem en el “això és el que hi ha”, sinó que ens plantegem: “què podem fer per canviar-ho?” i, millor encara: “per què això és el que hi ha?” i: “què podem fer per evitar-ho?”.
Fins aquí, aquestes formacions no difereixen molt de qualsevol jornada de sensibilització ciutadana de les quals organitzen tantes ONG i de les quals pot gaudir qualsevol interessat a assistir-hi. De fet, estan obertes i se us convida a tots a formar-ne part. Però nosaltres tenim projectes concrets, sabem que anem a visitar un país del sud, que anem a estar allà convivint amb una comunitat que ens acollirà, i que anem a viure de prop aquestes realitats que hem vist de reüll per la tele i en els diaris.
I per això, senyores i senyors, cal estar preparat, perquè la caiguda pot ser forta. Pot ser tan forta que no et recuperis mai, i quedis irremeiablement i de irreversible condemnat a la involucració i a la vinculació perpètua amb aquests bojos que creuen que el món es pot (i s'ha de) canviar.
I acabo donant una altra clau. Implícitament, he canviat el verb “ajudar” pel verb “sensibilitzar”, i més concretament, “sensibilitzar-se”. No anem allà a ajudar, anem allà a sensibilitzar-nos i perquè, a la tornada, siguem agents de sensibilització en aquest món occidental que tant necessita ser sensibilitzat. I en la formació s'aconsegueix que el voluntari entengui això? No, encara que s'intenti i el voluntari digui que sí, que ho ha entès. Això només ho entens a la tornada.
Les formacions avancen, i se centren més en la mentalització. El voluntari ha d'estar mentalitzat en el que va a veure i el que va a viure allà. És una mentalització general, doncs s'intenta no crear idees preconcebudes en les nostres ments. S'intenta que en arribar allà el voluntari sàpiga el mínim, perquè així pugui absorbir millor tot, amb la quantitat mínima de prejudicis possibles. Una altra cop és formació versus informació. El voluntari ha de saber que hi haurà moments alegres, tristos, durs, que li faran riure, que li faran sentir-se bé, que li faran sentir-se malament, que li faran sentir-se una “porqueria occidental”, que li faran desitjar tornar, que li faran desitjar plorar, que li faran plorar… però no ha de saber quins seran aquests moments.
Finalment, la formació proporciona també tota la informació (ara sí) logística i burocràtica necessària durant el viatge. Però aquesta part és molt poc interessant (que no innecessària), així que aquí ho deixo.
Com a conclusió, la meva apreciació personal de la formació és que és quelcom necessari, que et prepara i t'anticipa, encara que només fins a la frontera de la conveniència. És com una lent que magnifica i posa en perspectiva l'experiència, a la vegada que intenta suavitzar una caiguda que, de totes maneres, tindràs.
Javier Manjón
Voluntari de VOLS
Traducció feta per
Ferran Bolós
el 06/05/2009
el 06/05/2009
