ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud

Titular notícies
Voluntariat internacional

La meva experiència a Zway (Etiòpia)



Estimats companys i companyes:

Sento moltíssim la total absència de notícies des de Zway (Etiòpia)... realment va estar quelcom impossible. Pensava molt sovint en com m’hagués agradat poder accedir al blog per veure com estava anant l'experiència de la resta de voluntaris, així com poder compartir la meva... però la connexió precària no m'ho va poder permetre.

Ara que ja sóc aquí, ja instal•lada de nou a "Barcelona city" puc dir-vos que l'experiència (tal com era previsible) ha estat genial i ha valgut moltíssim la pena. Ha estat un mes de conviure amb gent etíop, voluntaris i les "super sisters", un mes d'emocions, de viure amb els ulls ben oberts a l'expectativa de tot el que passava al meu voltant, un mes molt molt molt cansat (perquè hem treballat moltíssim), pero al mateix temps molt satisfactori i gratificant.

Zway és una ciutat no massa gran, i sense gaires recursos. La caracteritza el peculiar olor a caques de vaca, d'ase i de cavall que has d'anar esquivant pels carrers... gairebé no hi ha carrers asfaltats, llum al poble dia si i dia no... botigues on venen productes bàsics, mercat els dimarts i dijous,,,. "garis" per tot arreu, que son els taxis d'allà (carruatge tirat per cavalls), i molta gent que et mira al passar, i molts fins i tot, t'apuntaven amb el dit mentre deien "farengi! farengi!".

El nostre dia vindria a ser més o menys el següent:

A les 8 havíem de ser a l'escola, el qual suposava que a les 6.30 o 6.45 ja sonava el despertador, ja que havies de vestir-te i si (hopefully) aquell dia tenies lloc al jeep per anar a l'escola, doncs arribaves menys cansat i més ràpid... però també hi havia dies en els quals no hi havia espai i havies d'anar caminant, uns 35 min. fins a l'escola. Fins a les 12h hi havia classe d'angles a Mery Help School (l'escola que havien creat les monges de la missió). A la tornada, igual, si tenies més sort, tornaves en cotxe, sinó caminant... (la major part dels dies). Això si... molt entretinguda. 50 nens a cada mà era el més habitual. La frase més popular del mes per part dels nens era: ""What's your name"...y jo per milionèsima vegada responia "My name is Cintia..." Bé, a la 1:00h dinàvem i després no teníem oratori fins a les 4 de la tarda. Molts dies feia una migdiada, però altres dies tampoc no hi havia massa temps perque havíem d'organitzar els jocs, tallers, ginkanes, o hi havia mercat, o havíem de preparar les classes d'anglès, o corregir proves de nivell... Després fins a les 6 hi havia oratori. A aquesta hora, cantàvem cançons i donaven un tros de pa a les nenes (gairebé 500), i ja començaven a marxar a les seves cases. Molts dies després de l’oratori les nenes et convidaven a casa seva a la "cerimònia del cafè" , un costum molt especial, per a ells molt important de tenir-te a casa seva. A les 20:00h sopàvem i després doncs era un moment en el quals acostumàvem a petar la xerrada, a seure a la fresca tots els voluntaris, jugar a cartes, i també a vegades a treballar... preparar coses de l'escola, etc....

A destacar, el gran mèrit, voluntat i esforç de les monges (sister Elisa, sister Yo, sister Ines, sister Antonieta...) que han fet créixer Zway, i en gran part que hagi evolucionat en molts aspectes, ja que han anat creant escoles, pous, un “college” de moda i confecció i un altre de noves tecnologies (informàtica), han obert una botiga per vendre la roba que fan les noies, un cíber amb connexió a Internet (però que com heu pogut veure no té bona connexió...).

Per part meva, el procés d’adaptació allà, va ser molt ràpid. Portava 2 dies allà, i tenia la sensació de que portava ja setmanes! Es fàcil adaptar-se, perquè la gent també t’ajuda molt. M’ha cridat molt l’atenció la seva cultura, la diferència de maneres de fer i de pensar en els petits esdeveniments del dia a dia... Un altre aspecte del qual vaig gaudir molt era del fet d’anar a missa els diumenges. Tinguis les creences que tinguis, no et podies quedar indiferent davant d’aquell cor de nenes que cantaven amb aquelles veus angelicals. El primer diumenge em vaig fer un tip de plorar d l’emoció, que no us ho imaginaríeu. Al final, fins i tot et sents d’allà, sents que formes part de la seva comunitat, que la gent t’estima, que tu els estimes a ells...i això és molt bonic.

Si un altre aspecte he pogut observar (i corroborar) és que els éssers humans no som tan diferents els uns dels altres. Som diferents físicament, externament, tenim diferents colors de pell, diferents tipus de cabell, diferents religions, diferents costums i cultures... però hi ha valors universals a totes les cultures com són ara l’amor, el respecte, la fraternitat, l’hospitalitat, ... i això és quelcom meravellós. Allà m’he trobat persones amb les quals la comunicació verbal era impossible, però que en tot moment t’oferien un amigable somriure, que valia més que un tresor.

En fi........això és una mica el resum de la meva experiència. Sense cap mena de dubte
Us la recomano a tothom.

Penjaré fotos tan aviat com pugui.

See you soon, dear volunteers!!!

Cintia.
Comments
Your Name *
Your Email *
Your email will not be disclosed anywhere
Antispam Control


Últim a Voluntariat internacional