ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Aigua o escola
El cas de Guinea
Presentació d'una situació concreta d'un país amb dificultats d'accés a l'aigua: Guinea.
Segons l’informe 2006 sobre l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) publicat pel Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), el 50% de la població guineana no té accés a un canal d’aigua neta (20 litres d’aigua per persona i per dia que arriben d’un canal situat en un radi d’un quilòmetre), com és un punt d’enllaç, de columnes d’alimentació públiques, foradades, pous protegits, o d’una reserva protegida de recollida d’aigua de canal i de pluja. El govern guineà ha estat molt de temps criticat per la seva incapacitat de garantir a la població els serveis més elementals, malgrat les riqueses en jaciments de bauxita, diamants, or i alumini que disposa el país. Les oenegés internacionals i nacions sensibles al benestar de la població en general i dels més pobres en particular començaren a contribuir-hi per pal•liar l’acció deficitària de l’Estat.
Guinea reagrupa quatre grans regions naturals:- Guinea Marítima (o Baixa Guinea), al llarg de l’Oceà Atlàntic i adossada a un massís muntanyenc, és poblada majoritàriament per soussous; les ribes, amb illes i platges de sorra fina, són baixes, verdes i retallades per llargs estuaris; la vegetació és de mangroves, palmeres i cocoters.
- Guinea Mitjana (o Massís del Futa-Djallon), amb el Mont Loura (1515 m) i el Mont Tinka (1425 m). Cobreix una tercera part del país; la població és majoritàriament peulh; el clima suau i nombroses corrents d’aigua hi tenen el seu origen (Senegal, Gàmbia...).
- Alta Guinea (sabanes), on domina l’ètnia malinké, ocupa una altra tercera part; és regada pel riu Níger i nombrosos afluents; amb clima sec, presenta una vegetació de típica sabana.
- Guinea Forestal (muntanyosa i coberta de bosc primari), amb boscos preciosos, entre ells de caoba; el mont Nimba (1752 m) culmina la zona, molt rica en ferro. Es reagrupen vàries ètnies: kissines, tomas i guerzés.
La taxa d’alfabetització s’estima en un 25% amb forta disparitat entre sexes (37% pels homes i el 15% per les dones); disparitat que s’accentua en funció del medi: urbà (48%) o rural (15%). La llengua oficial és la francesa, però només un 15-20% dels guineans la parlen. Hi ha vuit llengües nacionals, de les quals se n’ensenyen sis: sousou, peulh, maninka, kissi, toma i guerze.
En l’àmbit sanitari, els progressos aconseguits en els darrers anys són destacables, però l’estat sanitari en general no és bo. La mitjana d’edat és de 44 anys (dones, 47; homes, 42); una de les més baixes d’Àfrica de l’oest. La mortalitat infantil arriba a 131 per mil i la taxa de mortalitat de menors de cinc anys arriba a 226 per mil. Els estudis demostren que un 11’5% d’infants pateix malnutrició aguda i un 30’5% malnutrició crònica. Actualment, Guinea és considerat un dels països més pobres del món i depèn, en gran part, de l’ajuda internacional.
A Guinea hem construït un pou d’aigua, concretament a la població de Kaninfara, que es troba a la regió de Kankan, al nord-est del país. No és tan sols un forat a terra; estem parlant d’una font d’aigua amb tota la responsabilitat pel que fa a la seva gestió, així com una inversió en sanitat i higiene que beneficiarà als 2.500 habitants de Kaninfara i dels pobles veïns. Aquest projecte ha inclòs la implicació i la participació dels habitants del poble tant en la seva planificació, com en la seva execució i en la gestió final, sempre recolzats i orientats per experts.
Així, s’ha creat un comitè de gestió del pou, format per representants dels pagesos i de diferents grups de població de la zona, de manera que les diferents classes socials hi estiguin representades. També es tindrà molt en compte la participació igualitària d’homes i dones, ja que aquestes, tradicionalment les encarregades de la distribució de l’aigua, solen estar allunyades dels òrgans de decisió.
