ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Voluntariat
Molt afortunada
L'experiècnia de voluntariat, ha estat un fet que, com a molta altra gent li ha passat, ha canviat quelcom a dins meu.
Zway 2009. Vaig arribar allà, amb la maleta plena d’il•lusions, d’esperança, d’expectatives, d’emoció...
Un nou món es va obrir davant els meus ulls. Un món ben diferent al nostre. Tot ho mirava amb ulls de nen petit, com reaprenent i descobrint quelcom nou de l’ésser humà, capacitats, habilitats i actituds noves.
Tot era quelcom digne d’apreciar i de valorar, res podia passar desapercebut per a mi. Estava a Etiòpia, finalment, al continent africà.
Els dies varen anar passant entre classes d’anglès a l’escola Mery Help School (l’escola que havien creat les salesianes) i les tardes de jocs, tallers i gimcanes a l’oratori (centre juvenil on venien les nenes a jugar cada tarda). Els dies passaven molt ràpid. No teníem pas temps d’avorrir-nos amb tants nens i nenes al nostre voltant, i al final del dia tots acabàvem esgotats. La nostra estada allà, evolucionava paral•lelament amb la vida d’aquelles nenes, amb les quals convivíem matí i tarda. Les cançons i les oracions van ser un punt molt important durant l’estada. Eren un motiu de reunió entre tots: nenes, voluntaris i leaders (monitores que estan amb les nenes durant tot l’any).
Curiosament, em vaig adaptar ràpid al meu nou entorn. Portava dos dies allà, i semblava que portava un mes. Vaig acostumar-me ràpid a l’olor a pixum i a caques d’ase i de vaca, a caminar per carrers plens de forats i pedra, a esquivar animals que se’t creuaven pel davant, a saltar bassals d’aigua, a orientar-me en la foscor, a aprendre quin preu era raonable pagar per cada producte sense que em prenguessin el pèl...
Em sento molt afortunada, perquè no només vam conviure amb les 500 nenes de l’oratori, sinó que també vam poder compartir i aprendre molt de i amb la gent d’allà: famílies de les nenes, mestres etíops que teníem en pràctiques dins les nostres aules, les monges (dones amb una capacitat d’entrega i perseverança dignes d’admiració), gent amb la que coincidíem anant a missa, nois i noies joves que viuen al poble i s’oferien per ajudar-nos en tot allò que necessitéssim.
Quelcom sorprenent eren les cerimònies de cafè. Moment molt especial per a les famílies, les quals et tenien com a convidada per a prendre cafè. Per a ells, allò era un gran esdeveniment. Tota la família, amics i veïns s’apropaven a la casa amfitriona per donar-nos la benvinguda i saludar-nos. Sovint eren un moments alegres, on els més petits ballaven i cantaven, però el més especial era que la cerimònia es convertia en un bonic moment per apropar-nos a la seva cultura i gaudir enormement de la seva gran hospitalitat i generositat.
Dies de mercat, els nens del circ, la festa del hoia-hoia, la cançó “yambo wana”, expressions en amhàric com “salam”, “bakka”, o “amasanegalo”, els bonics moments compartits amb sister Ines, sister Antonieta, sister Jo, sister Elisa..., l’aventura que suposava pujar en gari (taxi tirat per cavalls), el fet de sentir com un munt de nens criden el teu nom alhora, els “what’s your name?”, els “I love you”, els dies de pluja, els crits de les nenes, el silenci quan tothom dormia, les nits de petar la xerrada amb la resta de voluntaris... son alguns dels records que sempre em faran recordar Zway.
L’experiència de voluntariat, ha estat un fet que, com a molta altra gent li ha passat, ha canviat quelcom dins meu. Quelcom s’ha remogut, noves preguntes se m’han generat, noves perspectives se m’han obert, noves frustracions i sentiments d’impotència he sentit... potser ara sóc una mica més crítica amb la societat i més humana del que era abans... i potser ara tinc més fe, ja no en allò que poden fer els altres, sinó en allò que puc fer jo. Dins meu ha quedat una petita espurneta, que vull alimentar, i nous projectes que vull realitzar.
Un nou món es va obrir davant els meus ulls. Un món ben diferent al nostre. Tot ho mirava amb ulls de nen petit, com reaprenent i descobrint quelcom nou de l’ésser humà, capacitats, habilitats i actituds noves.
Tot era quelcom digne d’apreciar i de valorar, res podia passar desapercebut per a mi. Estava a Etiòpia, finalment, al continent africà.
Els dies varen anar passant entre classes d’anglès a l’escola Mery Help School (l’escola que havien creat les salesianes) i les tardes de jocs, tallers i gimcanes a l’oratori (centre juvenil on venien les nenes a jugar cada tarda). Els dies passaven molt ràpid. No teníem pas temps d’avorrir-nos amb tants nens i nenes al nostre voltant, i al final del dia tots acabàvem esgotats. La nostra estada allà, evolucionava paral•lelament amb la vida d’aquelles nenes, amb les quals convivíem matí i tarda. Les cançons i les oracions van ser un punt molt important durant l’estada. Eren un motiu de reunió entre tots: nenes, voluntaris i leaders (monitores que estan amb les nenes durant tot l’any).Curiosament, em vaig adaptar ràpid al meu nou entorn. Portava dos dies allà, i semblava que portava un mes. Vaig acostumar-me ràpid a l’olor a pixum i a caques d’ase i de vaca, a caminar per carrers plens de forats i pedra, a esquivar animals que se’t creuaven pel davant, a saltar bassals d’aigua, a orientar-me en la foscor, a aprendre quin preu era raonable pagar per cada producte sense que em prenguessin el pèl...
Em sento molt afortunada, perquè no només vam conviure amb les 500 nenes de l’oratori, sinó que també vam poder compartir i aprendre molt de i amb la gent d’allà: famílies de les nenes, mestres etíops que teníem en pràctiques dins les nostres aules, les monges (dones amb una capacitat d’entrega i perseverança dignes d’admiració), gent amb la que coincidíem anant a missa, nois i noies joves que viuen al poble i s’oferien per ajudar-nos en tot allò que necessitéssim.
Quelcom sorprenent eren les cerimònies de cafè. Moment molt especial per a les famílies, les quals et tenien com a convidada per a prendre cafè. Per a ells, allò era un gran esdeveniment. Tota la família, amics i veïns s’apropaven a la casa amfitriona per donar-nos la benvinguda i saludar-nos. Sovint eren un moments alegres, on els més petits ballaven i cantaven, però el més especial era que la cerimònia es convertia en un bonic moment per apropar-nos a la seva cultura i gaudir enormement de la seva gran hospitalitat i generositat. Dies de mercat, els nens del circ, la festa del hoia-hoia, la cançó “yambo wana”, expressions en amhàric com “salam”, “bakka”, o “amasanegalo”, els bonics moments compartits amb sister Ines, sister Antonieta, sister Jo, sister Elisa..., l’aventura que suposava pujar en gari (taxi tirat per cavalls), el fet de sentir com un munt de nens criden el teu nom alhora, els “what’s your name?”, els “I love you”, els dies de pluja, els crits de les nenes, el silenci quan tothom dormia, les nits de petar la xerrada amb la resta de voluntaris... son alguns dels records que sempre em faran recordar Zway.
L’experiència de voluntariat, ha estat un fet que, com a molta altra gent li ha passat, ha canviat quelcom dins meu. Quelcom s’ha remogut, noves preguntes se m’han generat, noves perspectives se m’han obert, noves frustracions i sentiments d’impotència he sentit... potser ara sóc una mica més crítica amb la societat i més humana del que era abans... i potser ara tinc més fe, ja no en allò que poden fer els altres, sinó en allò que puc fer jo. Dins meu ha quedat una petita espurneta, que vull alimentar, i nous projectes que vull realitzar.
Cintia Castelló
Voluntària Internacional a Etiòpia
Voluntària Internacional a Etiòpia
