ONG per a la solidaritat i la cooperació amb els infants i joves dels Països del Sud
Educació
Una educació global i harmoniosa al Nord i al Sud
Benín ha redefinit el seu sistema educatiu, augmentat el percentatge d’escolarització i ‘africanitzant-ne’ els continguts. A més, promou l’educació com a garant d’un model de desenvolupament obert a la globalització. Sens dubte, és un exemple a seguir per tothom.
Jean-Claude Hounmenou
Docent i investigador en Ciències de l’Educació a la Universitat d’Abomey-Calavi, Benín. Traducció d’Anna Rossell de VOLS-Voluntariat Solidari.
Docent i investigador en Ciències de l’Educació a la Universitat d’Abomey-Calavi, Benín. Traducció d’Anna Rossell de VOLS-Voluntariat Solidari.
Article publicat a La Magalla, butlletí de la FCONGD, juny-juliol 2010, pàgs. 14-15. [Descarrega tota la revista aquí.]
La Llei d’Orientació de l’Educació Nacional de Benín, aprovada per l’Assemblea Nacional, de conformitat amb els objectius internacionals d’Educació per a Tothom, ha establert que l’any 2015 el país tindrà una ciutadania formada tècnicament, dotada d’esperit d’iniciativa, motivada per a la recerca i capaç de contribuir al desenvolupament del seu país.
De fet, l’any 2010 Benín frega el nivell d’escolarització primària universal. Tot i que aquest èxit quantitatiu no sempre ha estat acompanyat d’una millora de la qualitat, ja que s’observa una degradació de les condicions generals de l’aprenentatge, a causa de factors com una taxa elevada de mestres sense la mínima qualificació requerida o la superpoblació a les aules. També destaca positivament l’“africanització” dels continguts dels plans d’estudi de les darreres dècades. Durant el període colonial i la primera dècada d’independència del país, el model educatiu en vigor era sobretot el del seu país colonitzador, França. Des de mitjan anys setanta el govern s’ha esforçat a canviar una part força significativa de continguts curriculars escolars. Ara allò més essencial dels programes d’estudi en literatura, història, geografia, zoologia, botànica, art, etc., prové del patrimoni nacional i africà. Tot i això, encara ens queda feina a fer.
L’educació africana, motor del desenvolupament
Per tal que Benín i en general els països africans puguin donar-se a si mateixos un model de desenvolupament que no sigui una mera còpia del model occidental caldrà que abans els governs prenguin consciència del fet que, després de més de 50 anys d’implementació dels esquemes occidentals de desenvolupament, els nostres països continuen sent pobres i subdesenvolupats, i fins i tot es troben estancats. Els dirigents han de definir o redefinir les necessitats de les poblacions del seu país, i plantejar-se quines són les nostres vies per assolir-les, així com els mitjans endògens més idonis per satisfer-les. Només quan tinguem aquestes respostes podrem avaluar les nostres limitacions, i plantejar-nos quines necessitats tindrem d’aportacions complementàries –sobretot materials i financeres– de l’Occident.
Els sistemes educatius dels diferents països africans han de proposar-se com a primer objectiu formar joves africans, per a l’Àfrica i per al medi africà. D’aquest se’n desprendran els objectius generals de l’educació, els mètodes i, sobretot, els programes de formació, que hauran d’estar principalment centrats en els problemes i necessitats del país. Els mitjans de comunicació hauran de contribuir a portar a terme aquesta nova educació, en major mesura pel que fa a desenvolupar nous hàbits de consum dels joves.
Si ho aconseguim, el fenomen de la fuita de cervells africans cap a El Dorado occidental perdrà intensitat. En efecte, els diplomats africans són fàcilment absorbits pel mercat científic, tecnològic i socioeconòmic d’Occident perquè la seva formació està destinada a funcionar dintre aquest context econòmic. La filosofia de progrés individual i col•lectiu que la sosté està desconnectada de les realitats africanes, i en canvi, està fonamentada en els esquemes del Nord.
La imatge pejorativa que els mitjans de comunicació occidentals donen d’Àfrica respon al desig de les societats enriquides de legitimar i perpetuar la seva dominació política i econòmica. Es tracta de la mateixa estratègia que va servir per legitimar el sotmetiment d’una bona part de la població africana per part dels tractants d’esclaus a partir del segle XVI i després colonitzar tot el continent africà a partir del segle XIX. Per justificar aquests crims contra la humanitat va ser suficient d’estendre la ideologia que els negres africans són “infrahomes”; o descendents de Cam, el fill maleït de Noé; pobles primitius que cal civilitzar.
La propaganda actual sobre l’Àfrica, víctima del desordre generalitzat, la misèria, la corrupció, la barbàrie de les guerres, no és res més que una altra estratègia per ennegrir el continent per tal d’emblanquir més el Nord, fent-lo aparèixer als ulls dels africans com la terra promesa ineludible, el recurs indispensable i en definitiva la mesura única i absoluta de tota humanitat, tot progrés, tota civilització. En aquestes condicions no ens ha d’estranyar que milers de joves africans no tinguin altra ambició que la de “veure Europa i morir”. Aquesta és la força corrosiva de la propaganda servida per un poderós aparell mediàtic, que explica l’extraversió generalitzada de la conducta de les nacions africanes a tots els nivells: polític, econòmic, educatiu, cultural i fins i tot esportiu.
Tots som ciutadans del món
Per tal de contrarestar els efectes perversos de la imatge pejorativa d’Àfrica a Occident i per crear les condicions d’una globalització viscuda harmoniosament, l’educació, tant al “Nord” com al “Sud”, s’ha de proposar una finalitat nova: desenvolupar l’aptitud per a la transcendència cultural. És aquí on jo veig la solució.
Alguns projectes educatius es proposen desenvolupar certs valors entre els alumnes, però el seu impacte no pot ser suficient per corregir els prejudicis que separen el Nord del Sud. A Benín, per exemple, es va portar a la pràctica un projecte a mitjan anys noranta amb el suport del Fons de les Nacions Unides per a la Població (FNUAP). Ben aviat va quedar clar que no tenia altre objectiu que sensibilitzar els joves beninesos sobre qüestions demogràfiques; de paternitat responsable; de salut i reproducció; d’igualtat de gènere; de prevenció de la SIDA i altres malalties de transmissió sexual; i de desenvolupament sostenible. Enlloc s’hi veia reflectit entre aquests objectius que els joves es plantegessin què representen dintre la seva societat i cultura; què representen per a les altres societats; i quins són els seus deures i responsabilitats en la transformació del seu entorn socioeconòmic i cultural perquè sigui respectat, i no tinguin complexes davant dels altres. Però una educació intel•ligent d’aquests joves basada en la transcendència cultural podria aportar respostes a la majoria d’aquestes qüestions essencials.
En efecte, el problema del desequilibri, de la injustícia de les relacions , i de la deformació de la imatge de l’altre entre el Nord i el Sud, és fonamentalment un problema de mentalitat i de cultura. La voluntat dels occidentals d’imposar el seu model de pensament i de desenvolupament, els seus hàbits de consum i visió del món, sota l’excusa de la globalització, no és res més que un problema cultural. Més concretament, és un problema de negació de la diversitat cultural i de la humanitat. És aquí que intervé la necessitat de la transcendència cultural.
Segons Martin Heidegger, la transcendència és el fet que l’ésser humà no es pot comprendre a si mateix si no és en el conjunt d’allò que és i d’allò que pot arribar a ser. En un llenguatge corrent, la transcendència és el fet d’anar més enllà d’un mateix, de situar-se més enllà de les possibilitats aparents de la pròpia naturalesa. Així doncs, jo l’entenc com la condició dels éssers humans que, pertanyent originalment a una cultura, han demostrat ser aptes per obrir-se i comprendre’n una altra. Tenim la capacitat de viure una experiència cultural múltiple i multiforme. Llavors, és la condició per excel•lència, no només del sentit de la diversitat de les cultures humanes, sinó també de la pau, l’acceptació mútua i la comprensió recíproca entre els éssers humans, sigui quin sigui el lloc que ocupin del nostre planeta. Així doncs, cal educar en la transcendència cultural. Aquesta educació apunta principalment cap als infants i adolescents, preparant-los per ser, per exemple, europeus, però també africans o asiàtics; africans, però també europeus o americans.
Educar en la transcendència cultural significa progressar, formar ciutadans oberts i d’esperit ample, homes i dones de ment i comportament àgil i flexible, éssers humans rics en els valors culturals del seu país i en els forans. Comporta l’aprenentatge de la llengua, la història i costums nacionals; però també una iniciació sòlida a les d’altres pobles, mitjançant mètodes forans com la immersió cultural i lingüística a través de viatges de descoberta, jocs de rol, psicodrama, actuacions teatrals, etc.
En conclusió, per lluitar eficaçment contra la imatge devaluada d’Àfrica i els seus efectes dintre i fora del continent, cal adoptar una nova filosofia de l’educació, no només a l’Àfrica, sinó també a l’Occident; una filosofia de l’educació adaptada al context actual de globalització.
Aquest article ha estat possible gràcies a la intermediació de VOLS-Voluntariat Solidari.
